Zubizarreta: «Jo, en aquesta final, sempre guanyo i sempre perdo»

¿Com es pot presentar Andoni Zubizarreta Urreta (l’encanta que s’escrigui el seu segon cognom)? Se’l pot presentar com algú que transita amb serenitat cap als 60 (Vitòria, 23 d’octubre de 1961), com un savi del futbol que estima al ‘Chopo’ Iribar, com un boig de l’Athletic (i tot el que és i representa) i com un seguidor enamorat del Barça. I així, amb qualsevol (i més) d’aquests components i/o definicions, afronta una altra final entre els seus dos amors, Athletic i Barça. Li sona La Cartuja, vostè va ser allà de director d’aquest estadi i, ara, es juga una altra final en aquest recinte. Lloc formidable, magnífic estadi, molt, molt desconegut, una pena, tot i que ara ha tornat a sortir a la llum. No és, sens dubte, un estadi que Sevilla tingui gaire present, normal havent-hi el Benito Villamarín i el Sánchez Pizjuan, més aquestes dues aficions i rivalitats tan grans, però és boniquíssim jugar allà. I, sí, a principis del nou segle hi vaig organitzar finals de Copa i de UEFA, partits de selecció i fins i tot concerts d’Alejandro Sanz i Maná. Bé, treballs que ha fet un en la seva vida i dels quals guarda un gran record. El Barça ja va jugar una final copera a València, quan València era la meva altra casa i, ara, en juga una altra a Sevilla, on també vaig tenir casa. I, de nou, encara sense públic. Ja ho veu, per a nosaltres, per a l’afició de l’Athletic res d’això serà nou, sens dubte. Una altra vegada una final apassionant, molt volguda, molt esperada, vista a través de la televisió. La que es va viure contra la Real, un rival molt, molt, especial i, ara, la que es viu davant un altre adversari amic, molt conegut, el Barça, al que ja se’l va guanyar en la Supercopa. Fa la sensació que els seguidors de l’Athletic estan entrenats per viure aquests esdeveniments en la distància, tot i que no és tan agradable, no. Una final cal viure-la, guanyar-la, és clar, però, sobretot, disfrutar-la, i així em sembla impossible. Bé, jo recordo haver anat al Vicente Calderón amb el meu pare a una final contra el Castelló en què jugava Vicente del Bosque. Cotxe, entrepans, amics, família, viatge, festa, passió, contagi, complicitat. ¡Però si a la final del Camp Nou hi havia més gent de l’Athletic que del Barça! Una final és això, molt, moltíssim més, que un partit... però ara ens hem de limitar, que ja és molt, als 90 minuts de futbol. No hi ha més remei que acceptar-ho i això, en el futbol, que sempre es presenta com una festa, és dur de digerir, sí. I l’Athletic, a sobre, s’exposa a perdre les dues finals. Bé, bé, això cal veure-ho, però sí, pot passar, sens dubte. I aquesta possibilitat, no dic la de perdre i/o guanyar, sinó com tu vius aquest partit, aquell moment, aquesta alegria o tristesa, també forma part de la final. La tornada a casa de llavors, l’emprenyament per perdre, la bogeria per guanyar...això també forma part d’una final. No deixa de ser gran i admirable que l’Athletic sobrevisqui i jugui finals amb la seva idea infrangible en un futbol tan, tan, milionari, gairebé un negoci. Aquesta continua sent l’originalitat de l’Athletic, la seva manera de viure i afrontar el joc i, sens dubte, allò que el manté tan unit i tan en contacte amb la seva gent. Jo crec que això, ja per si mateix, és l’èxit de l’Athletic, seguir amb la seva singularitat quan tothom busca altres vies, perfectament lícites i elogiables, clar. Com diu un amic meu, «això nostre és singular, original, molt elogiable, sí, però, escolta, ja que som a la final, guanyem-la, ¿no?» Doncs això, la gent està, sí, tremendament orgullosa de la singularitat del seu club, d’arribar on ha arribat, on costa molt arribar, però també aquesta singularitat s’alimenta de triomfs, de títols, i en això treballa. Vaja, que necessiten guanyar com tots els clubs, equips i aficions del món. És evident, aquest és un esport únic i l’objectiu final és guanyar partits, títols, el que sigui, tot. Sí, és clar, és veritat que la singularitat de l’Athletic, repeteixo, t’enorgulleix, et fa sentir, ser, diferent, però guanyar cal guanyar com tots. T’agrada, és clar que t’agrada, que el teu equip tingui amb el territori, amb la societat on vius, amb el teu planter, amb els teus orígens, amb el futbol de base tota aquesta complicitat, i fins i tot que a l’Athletic hi jugui el teu veí, el teu nebot, el fill del teu amic, és a dir, que s’alimenti de la proximitat, de les famílies. És evident que, en el cas de l’Athetic, la distància social entre el club i la societat és mínima, és molt reduïda, gairebé ja des del col·le. Però, repeteixo, la llegenda també s’alimenta de victòries. Semblava més factible guanyar la Reial Societat, ¿no li sembla? Això és futbol, res, absolutament res, és fàcil ni factible, ni un partit sembla més accessible que un altre. Estem parlant de rivals molt forts, molt. Sí, pot ser que molts pensessin que la final més propícia per a l’Athletic era la que l’enfrontava a la Reial, però van perdre. I, ara, 15 dies després, els toca el poderós Barça. Doncs bé, potser aquesta sí que la guanyen. El van guanyar no fa tant, així que... ¿Com veu la final des del punt de vista futbolístic? Doncs suposo que, com tots, l’Athletic, tot just arribar Marcelino, va experimentar una millora espectacular, fins i tot en el partit del seu debut, a San Mamés, on va perdre contra el Barça, ja es van veure detalls que hi podia haver, en el seu joc, una crescuda. Ara he llegit que arriba a Sevilla en una de les seves pitjors ratxes dels últims anys, sis partits consecutius sense guanyar, però, bé, és una final i té les seves armes per poder guanyar-la. Potser no tantes com el Barça, però en té. ¿Veu el Barça superior? Veia el Barça superior futbolísticament, però em temo que la derrota a Valdebebas pot ser que provoqui certa incertesa al vestidor culer, no sé. Semblaven, eren, de nou una màquina de jugar bé a futbol, de guanyar amb autoritat, i el Reial Madrid, curiosament com podria fer i actuar l’Athletic, els va sorprendre amb velocitat, al contraatac, ben armats al darrere. No sé, jo crec que la final es decidirà, com sempre, com totes les finals, per detalls i, sens dubte, l’Athletic necessita estar molt acompanyat, veurem si pot mantenir aquesta defensa tan baixa i, sobretot, encertar en les ocasions que tingui. Sabem que el Barça en tindrà, perquè genera molt futbol, però també necessita encertar-les, també. ¿Vostè continua veient Leo Messi com l’enorme futbolista que és? No crec que sigui l’únic que continua veient Leo com un futbolista determinant ¿oi? ¡Doncs és clar que veig el Leo com un jugador únic, per descomptat! És més, l’Athletic ja ha patit el Leo tantes tantes vegades que és impossible dubtar que, ell sol, pot decidir aquesta final. Aquesta és la grandesa del Barça i del seu equip, que, a més de les solucions col·lectives, té les solucions individuals per si li falla l’equip. Allà hi és el Leo, és clar, però també Griezmann, i Dembélé, i De Jong arribant. L’Athletic, en aquest sentit, té menys potencial, però ja ha guanyat una final al Barça i, això, els futbolistes mai ho obliden. Ja li dic jo que a Lezama fa dies que hi donen voltes, Marcelino i els seus, a com amargar la nit al Barça. I vostè, és clar, entre dues aigües, entre les dues vores, enmig del pont. Jo ho sé des de fa molt i molt temps: en aquesta final, passi el que passi, sempre guanyo i sempre perdo. Guanyi qui guanyi, guanyo; però també perdo. Els altres també són els meus.

Zubizarreta: «Jo, en aquesta final, sempre guanyo i sempre perdo»

El mític porter basc, el gran admirador i deixeble del ‘Chopo’ Iribar, creu que el Barça té més recursos, col·lectius i individuals, que l’Athletic

«Un continua sentint-se tremendament orgullós de la singularitat de l’Athletic, però, com diu un amic meu, ja que som a la final, escolta, doncs guanyem-la»

«Les finals, totes, són una festa per a les aficions, però la pandèmia ens obliga, ara, a viure intensament només els 90 minuts de pur futbol i a distància»

El més llegit