Stóitxkov: «Bulgària té dos astronautes, però només una Pilota d'Or»

Hristo Stóitxkov (Plovdiv, Bulgària, 8 de febrer del 1966) és un mite del barcelonisme. Acaba de publicar la seva biografia en la qual evoca la seva brillant carrera futbolística com a membre del Dream Team. L’Atlètic-Barça convida a rememorar aquells vibrants duels. -¿Sentia la necessitat d’escriure la seva biografia? No, la veritat és que no, però alguns amics búlgars m’animaven i Vladimir Pamukov, l’autor, desitjava escriure-la. Vaig cedir perquè sabia que ho volia fer per afecte. Ens vam asseure un dia i després vam parlar moltíssimes hores per telèfon. Un recordava una cosa, un altre s’havia oblidat d’allò... Ens consultàvem noms, dates... Ha sigut fàcil perquè tot és real. És la vida de Hristo Stóitxkov com a futbolista i com a persona. Soc com soc. Uns m’estimen, d’altres m’odien... Hi ha de tot. Respecto totes les opinions. -¿Per què tant temps després de retirar-se? El primer llibre es va fer a Barcelona, amb Xavi Torres i Paco Aguilar. Després n’hi va haver un altre a Bulgària, un àlbum de fotos en tres idiomes, molt bonic. Aquest és més personal. Explico d’on vaig sortir i on vaig arribar. Estic orgullós de tot. També he fet barbaritats, ho reconec, però quan vaig fallar vaig saber demanar perdó. Diverses vegades ho vaig fer. Amb Urízar Azpitarte [l’àrbitre a qui va trepitjar el 5 de desembre del 1990]. El vaig convidar a Bulgària al meu homenatge, he estat a Bilbao. Després de tant temps tinc un altre amic basc. «Ha sigut fàcil fer aquesta biografia perquè tot és real. És la vida de Hristo Stóitxkov com a futbolista i com a persona. Soc com soc. Uns m’estimen, d’altres m’odien. Hi ha de tot» «He guanyat trofeus, però són trofeus que pertanyen a molta gent que va ser al meu costat. No diré ni mai vaig dir que soc millor que ningú. Ho vaig aprendre del meu avi i del meu pare. I Johan m’ho va repetir: ‘Mai diguis jo’» -¿És un llibre escrit per als seus compatriotes? No, perquè la gent ja em coneix. Sap quan vaig començar a jugar, sap que em van fer fora del meu primer club als 12 anys perquè era dolent i petit, que em van posar una suspensió de per vida després d’una final de Copa, que vaig arribar a Primera Divisió directament des de Tercera, les condicions de vida que teníem, la prohibició de sortir del país... Però, malgrat tot, estic agraït a tot el que vaig viure perquè m’ha fet saber patir, valorar les coses, l’ètica del treball... -I va viure el canvi. Sí, sí. Després van canviar les jaquetes, les corbates, les faltes, es van obrir les finestres, vam poder viatjar, sortir a altres països... -Sembla que vulgui recordar qui és. Se’l nota orgullós. ¡Com vols que no estigui orgullós! No obstant, no sento nostàlgia, des que vaig deixar de jugar. He guanyat trofeus, però soc part de molta gent que m’ha acompanyat, que m’ha ajudat: companys, entrenadors, amics, família... Són trofeus que pertanyen a molta gent, a la gent que va ser al meu costat. No diré ni mai vaig dir que soc millor que ningú. Ho vaig aprendre del meu avi i del meu pare. I Johan m’ho va repetir: «Mai diguis jo». -És un gran consell. Quan dius jo, ignores molta gent. No m’entra al cap. Això ho fan els prepotents: he fet una autopista, he fet una biblioteca, he fet... «El caràcter no es compra a la farmàcia. Tinc el caràcter del meu pare i del meu avi. Però el meu país és un país de guerrers, de lluitadors. Som un país petit on ningú s’amaga» «A Bulgària tenim dos astronautes, però només una Pilota d’Or. És la realitat. No és per escarnir ni menysprear ningú. Perquè no soc més que ningú. El meu país ha donat esportistes campions d’Europa i del món, millors esportistes de la història en moltes disciplines» -Es desprèn un aire reivindicatiu. Miri, a Bulgària tenim dos astronautes, però només una Pilota d’Or. És la realitat. No és per escarnir ni menysprear ningú. Perquè no soc més que ningú. El meu país ha donat esportistes campions d’Europa i del món, millors esportistes de la història en moltes disciplines. En el futbol vaig disfrutar de la millor generació que vam tenir mai. Vam ser una família. No vaig ser el primer a guanyar la Bota d’Or, abans la van aconseguir Petar Zhevkov [el 1969, 36 gols] i Georgi Slavkov [el 1981, 31], sinó el tercer, però també vaig aconseguir la Bota d’Or del Mundial. -El final va ser dolent al Washington DC. ¿Per l’episodi de la lesió? Sí, ho vaig passar molt malament. Vaig caure a sobre d’un nano de 20 anys, encara no sé com, i es va trencar la cama. Un incident del futbol. Ho vaig viure fatal. Se’m va quedar gravat. -Tant enfrontar-se als periodistes i ara és periodista. Sou uns cabrons, ha, ha, ha. Quan ets futbolista, o surts a la premsa o et dedicaves a jugar. A mi ni m’agradava la premsa, estava centrat només en la meva feina. Davant tenia una persona com Johan, que m’estimava, i em deia: ‘Oblida’t de tot el que hi ha fora de l’estadi’. De vegades el vaig fallar. -De les vivències amb la selecció es dedueix que els búlgars són de caràcter fort. El caràcter no es compra a la farmàcia. Tinc el caràcter del meu pare i del meu avi. Però el meu país és un país de guerrers, de lluitadors. La gent ha hagut de superar moltes dificultats. Som un país petit on ningú s’amaga. «Tenia una gran il·lusió per ser entrenador però vaig veure moltes coses rares. No suporto veure com i quan es perden segons quins partits, o que et truquin per participar en aquesta merda que hi ha de vegades en el futbol. Jo no venc el meu nom. Potser en una futura tornada a les banquetes. Estic preparat» «Hi havia defenses durs, però tampoc res de l’altre món. Intentava conèixer-los per endavant, em preparava, per no donar-los opcions. Toni Bruins, que en pau descansi, em va ajudar moltíssim» -Va tenir males experiències com a entrenador. ¿No és el seu fort? Tenia una gran il·lusió però vaig veure moltes coses rares. No suporto veure com i quan es perden segons quins partits, o que et truquin per participar en aquesta merda que hi ha de vegades en el futbol. Jo no venc el meu nom. Potser en una futura tornada a les banquetes. Veig molts partits, tinc contactes amb entrenadors, utilitzo les noves aplicacions. Estic preparat. Ja ho veurem. -El títol és ‘Hristo Stóitxkov’. ¿No tenia títol el llibre? No, perquè a dins hi ha molts títols. ¿Quin hi posaré? Que el lector elegeixi el que vulgui. Tots seran bons. Tot el que hi ha a dins és real. -Es nota que està escrit entre búlgars. Són molt de posar adjectius a les persones. Som així. Cada llengua té la seva personalitat i una forma característica d’expressió. Aquesta és la nostra. Veus parlar dos búlgars i sembla que s’estiguin barallant i no és així, és la manera en què ens comuniquem. És veritat que xoca, això sí. -Només parla malament de Van Gaal. S’ho va merèixer. No vaig tenir una bona experiència amb ell, ni ell la va tenir amb nosaltres, sense respectar un vestidor amb futbolistes amb experiència, campions amb molts títols. Què carai... ¿amb qui va empatar ell? -Va començar en el CSKA i va acabar en el Barça de lateral esquerre recorda... Si t’ho demana l’entrenador, s’ha de complir. Ho vaig fer per l’equip. Era necessari en aquell moment prestar aquesta ajuda, ¿per què no ho faràs encara que no sigui el teu lloc? «Estic orgullós de tot. També he fet barbaritats, ho reconec, però quan vaig fallar vaig saber demanar perdó. Diverses vegades ho vaig fer. Amb Urízar Azpitarte. El vaig convidar a Bulgària al meu homenatge, he estat a Bilbao. Després de tant temps tinc un altre amic basc» «Jo només somiava amb la Pilota d’Or quan vaig veure per primera vegada Kevin Keegan el 1978. Però es van anar donant més oportunitats: campió amb el CSKA, amb el Barça, campió d’Europa... Ser campió a Qatar de la Recopa d’Àsia, o ser-ho amb el Chicago Fire als Estats Units no era el meu pensament inicial» -No parla gaire de futbol, de qui va ser el pitjor marcador, de la seva alegria més gran, del seu millor partit. És més personal que futbolístic. Hi havia defenses durs, però tampoc res de l’altre món. Era així. Jugues a Sant Sebastià, a Burgos, davant l’Atlètic, els derbis amb l’Espanyol, el Sevilla... Intentava conèixer-los per endavant em preparava, per no donar-los opcions. Toni Bruins, que en pau descansi, em va ajudar moltíssim amb vídeos i consells... Vaig aprendre un munt amb ell. -¿Li va faltar alguna cosa? Sí. Em va faltar la Copa Intercontinental que vam perdre amb el Barça davant el São Paulo [1-2, 1992]. I el somni de disputar la final del Mundial del 1994, que aquest cabró de Joel Quiniou [àrbitre francès] ens va treure. Però això també és cosa de la FIFA: després de 24 anys sense que Itàlia ni el Brasil juguessin una final, no permetrien que la jugués Bulgària. Ens va deixar de xiular dos penals en la semifinal. ¿Com designen un àrbitre francès per xiular Bulgària, quan Bulgària havia eliminat França en la fase classificatòria? Em va treure aquest somni. Va xiular el Barça-Manchester de la Champions (4-0) després del Mundial. Li va treure una targeta a Ronald als dos minuts. Li vaig dir de tot i no va tenir ous de fer-me fora. «Em va faltar la Copa Intercontinental que vam perdre davant el São Paulo. I el somni de disputar la final del Mundial del 1994, que aquest cabró de Joel Quiniou ens va treure. Però això també és cosa de la FIFA: després de 24 anys sense que Itàlia ni el Brasil juguessin una final, no permetrien que la jugués Bulgària» «Ens va deixar de xiular dos penals en la semifinal. ¿Com designen un àrbitre francès per xiular Bulgària, quan Bulgària havia eliminat França en la fase classificatòria? Em va treure aquest somni. Va xiular el Barça-Manchester de la Champions (4-0) després del Mundial. Li va treure una targeta a Ronald als dos minuts. Li vaig dir de tot i no va tenir ous de fer-me fora» -Va aconseguir títols a Europa, l’Orient Mitjà, Àsia i Amèrica. ¿Ho va buscar o va ser casualitat? Potser és casualitat, però quan es presenta l’oportunitat sobre la marxa, no s’ha de deixar escapar. Jo només somiava amb la Pilota d’Or quan vaig veure per primera vegada Kevin Keegan el 1978. Però es van anar donant més oportunitats: campió amb el CSKA, amb el Barça, campió d’Europa... Ser campió a Qatar de la Recopa d’Àsia, o ser-ho amb el Chicago Fire als Estats Units no era el meu pensament inicial. -Koeman ha tingut l’oportunitat de ser entrenador del Barça. ¿Ho espera vostè? En aquest moment estic feliç i content a Miami, molt a gust de tenir companys de gran nivell i de fer documentals i entrevistes. Què he dir de Ronald. És i serà un mite del Barcelona, un amic de veritat, un paio molt vàlid, molt seriós, que parla clar i contundent. Desitjo de tot cor que pugui fer i pugui aplicar tot el que ha après i tot el que ens va ensenyar Johan. -¿Què opina del final de temporada passat? Entenc les crítiques a l’entrenador perquè és el cap del vestidor, però també els jugadors han d’ajudar l’entrenador. ¿Com? Entrenant, aprenent, posant interès. Si t’entrenes per passar l’estona, com pots millorar. L’entrenador ha de pensar que posarà tal jugador a l’equip convençut que no el fallarà. -¿Com va viure el 2-8? Tot el dia aguantant aquí a Univisión, fotent-se tots del 8, de mi i el meu 8... Em van fer una samarreta amb el vuit, a sobre. «Què he de dir de Ronald. És i serà un mite del Barcelona, un amic de veritat, un paio molt vàlid, molt seriós, que parla clar i contundent. Desitjo de tot cor que pugui fer i pugui aplicar tot el que ha après» «El carallot d’Andújar Oliver em va expulsar. Va anul·lar un gol perquè va entrar un conill en el terreny de joc. Li vaig protestar i em va treure una targeta groga i al cap d’uns minuts me’n va treure una altra de groga per protestar també» -Aquest dissabte, l’Atlètic-Barça. ¿quins records conserva? Els meus clients, ha, ha, ha. Feia un gol com a mínim cada any. Recordo grans duels inoblidables al Calderón. Bones experiències, i una derrota bastant dolorosa en què ens vam posar 0-3 i vam perdre 4-3. -Però hi va haver un 0-5 de Copa, un 5-3 al Camp Nou amb un doblet de gols i un doblet de grogues... El carallot d’Andújar Oliver em va expulsar. Va anul·lar un gol perquè va entrar un conill en el terreny de joc. Li vaig protestar i em va treure una targeta groga i al cap d’uns minuts m’en va treure una altra de groga per protestar també. «En el 5-4 estava a la banqueta i vaig sortir a escalfar amb el 0-3. Sobraven centrals. ¿Si vaig sortir pel meu compte? Tenia fred...» «Et pots equivocar amb els fitxatges, amb els traspassos, però no pot ser aquesta imatge penosa: els socis, els simpatitzants, els aficionats no s’ho mereixen. Jo vull que el club sigui un exemple en tot» -En un 1-4 va fer un triplet de gols i un altre doblet de grogues. Sí. Solia passar... -I el cèlebre 5-4. Era a la banqueta i vaig sortir a escalfar amb el 0-3. Sobraven centrals. ¿Si vaig sortir pel meu compte? Tenia fred... -¿Té una opinió formada del que ha passat en el Barça? Tot el que es pot dir és poc. Aquesta imatge és dolorosa. Et pots equivocar amb els fitxatges, amb els traspassos, però no pot ser aquesta imatge penosa: els socis, els simpatitzants, els aficionats no s’ho mereixen. Jo vull que sigui un exemple en tot. -¿Com veus les eleccions? No vull opinar. Estic massa lluny.

Stóitxkov: «Bulgària té dos astronautes, però només una Pilota d'Or»

L'exfutbolista blaugrana publica la seva autobiografia en la qual repassa la seva brillant i agitada carrera

El més llegit