Antoine Griezmann va dir el dia de la seva presentació que demanaria perdó (per haver renunciat l’any anterior a fitxar, deixant penjat el Barça) damunt la gespa. Aquí és on havia d’acreditar el dineral que va costar (120 milions, més 15 que van aparèixer després). Onze mesos després, discutit i suplent, Griezmann va fer un golàs –tot just el segon de la segona volta– i va continuar el llarg camí de la redempció.

El francès va tornar a l’onze titular i va coronar el seu gran partit amb un golàs d’una vaselina subtil, digne de Messi, amb qui creia que podia compartir taula. El peu de Pau Torres havia evitat que Griezmann obrís el marcador. També va sucar Luis Suárez i el trident va somriure amb Messi repartint assistències, sobrat de gols. Ansu Fati es va afegir a la festa amb l’1-4 que li havien anul·lat abans a Messi.

Una altra vegada el 4-4-2

Ja era hora. L’efectivitat davant el marc d’Asenjo va traslladar als números la millora substancial del joc. Va quedar apuntada davant l’Atlètic i es va confirmar a La Ceràmica. El canvi, o un dels que hi va haver, va ser el retoc tàctic. Malgrat que el xaval extraordinari que és Griezmann –definició de Setién– tornava a l’onze titular, el Barça no va jugar amb tres puntes, sinó amb el 4-4-2 de l’últim partit. Messi va oficiar al vèrtex avançat del rombe. En el lloc de Riqui Puig. Quines coses.

El bon inici del Barça va remetre a l’arrencada de Mallorca, on havia aconseguit la seva victòria més convincent després del confinament. No va dissipar aquestes sensacions el ràpid empat de Gerard Moreno en un ràpid contraatac que va agafar cinc blaugrana davant de la línia de la pilota. El joc era fluid, tot i que faltaven espais per l’‘overbooking’ habitual que hi ha al mig.

Tothom mirant Messi

La ubicació de Messi entre els centrals i els migcampistes va resultar clau: tots els ulls estaven pendents del geni, mentre Suárez i Griezmann es movien per allà. Acostumat als jocs de posició en espais reduïts, Messi no es va atabalar en cap moment. Tot i que l’1-1 naixés d’una mala elecció de la passada, que va agafar l’equip descol·locat.

L’error blaugrana ja no es va repetir més. L’equip va tornar ràpid en cada pèrdua, tot i que van ser poques. El còmode marcador va acomplexar el Vila-real, que es veia desbordat davant un Ter Stegen capaç de fer passades als davanters trencant les línies grogues. Calleja va treure la bandera blanca durant el descans, conscient que la carrerassa dels seus nois (cinc victòries i un empat) els havia deixat exhaustos i s’imposava una pausa. El Barça no es va aturar. Per un dia que disfrutava...