Com en el poema de Josefina de la Torre, el Barça d’aquesta temporada es busca i no s’acaba de trobar. Atabalat en defensa fins i tot davant els rivals més aparentment innocus, poc fiable en el centre del camp i intermitent en atac, l’equip no sap com activar la versió ‘prèmium’, la que s’intueix rere la seva plantilla rutilant. Potser la màquina blaugrana arribi a desplegar tot el seu potencial en els mesos en què la cosa es posa seriosa de veritat, però de moment el joc continua sent regular. Tot i que, això sí, van apareixent algunes actualitzacions interessants, com l’enlairament d’Ousmane Dembélé, el retrobament de Gerard Piqué amb la seva millor forma i la irrupció afortunada de Carles Aleñá. Suficient per sumar davant del Vila-real una nova victòria (2-0) i reconquistar el lideratge d'aquesta Lliga tan estranya després de l'empat del Sevilla a Mendizorroza amb l'Alabès (1-1).   

Condicionat per les baixes i per la seva pròpia al·lèrgia als experiments, Valverde va recórrer als mateixos jugadors que van sortir d’inici davant del PSV al Philips Stadion d’Eindhoven. I si el partit va prendre un caire diferent del de dimecres es va deure més al plantejament ultradefensiu d’un Vila-real atabalat per la seva posició a la taula (si avui guanya l’Athletic, elsgroguetscauen a llocs de descens) que a la posada en escena del quadre blaugrana, imprecís en els lliuraments i ajagut en atac sobre el seu costat dret, on la connexió entre Semedo i Dembélé comença a ser una mica més que una promesa fugaçment intuïda.

Dels vertiginosos peus del davanter francès va sortir l’acció més espectacular de la primera meitat (una hipnòtica jugada amb més retallades que la sanitat catalana en la qual el lateral Pedraza va caure a terra fins a tres vegades) i la centrada que, rematada per Piqué, va acabar a la xarxa per posar l’1-0 al marcador en el minut 35. Un gol amb què el central català es va convertir en el tercer defensa més anotador de la història del club, empatat amb Alexanko (tots dos amb 26 dianes i només per darrere de Koeman (67) i Seguer (38).

Porteria, per fi, a zero

El gol va recompensar a més l’enorme partit del 3, sempre segur en la defensa aèria i pletòric en les correccions, tasca en la qual va haver de treballar amb generositat per la vocació ofensiva dels seus laterals i pels desajustos de Lenglet. Si el Barça va aconseguir, ¡per fi!, deixar la seva porteria a zero, va ser en bona mesura gràcies a la seva actuació. Sens dubte, el millor jugador del partit al costat de l’exuberant Dembélé.   

Qüestions extraesportives al marge, el Mosquit és, ara com ara, i després de Messi, el jugador que més excitació genera en l’afició culer. Amb diferència. Diuen que el futbol és dubte constant i decisió ràpida, però el francès ha eliminat la primera premissa de l’equació. Dembélé no dubta: encara el rival en absolutament totes les pilotes que rep. Després podrà flaquejar en la presa de decisions, però els seus balls i les seves carreres constitueixen un espectacle pel qual potser sí que valgui la pena pagar una entrada.

En el cas de Coutinho, la rendibilitat del desemborsament ja depèn del paladar de cada aficionat. Si algú difruta veient un futbolista jugar amb l’elegància dissipada d’un dandi del Japó de l’era Meiji, potser donarà per ben gastats el temps i els diners. Però la resta dels espectadors (la immensa majoria) veuran poc més que un exemple de talent fet malbé per una actitud entre indolent i timorata. Discretíssima actuació la seva.

Assistència magistral de Messi

Leo Messi va començar bé, amb un parell d’eslàloms marca de la casa pel carril central de l’atac blaugrana que van provocar el terror en la defensa del Vila-real, i va acabar encara millor, amb una assistència celestial que el voluntariós Aleñá va convertir en el segon gol del Barça amb una definició de crac. Però durant massa minuts el de Rosario va optar per la manera introvertida, com acoquinat després que els jugadors del Vila-real li busquessin els turmells amb perversos propòsits en tres o quatre ocasions.

Al final, gràcies als tres punts i als elèctrics llampecs de Dembélé, el públic va donar per bo el partit. Dimecres vinent, a dos quarts de deu de la nit, compromís de Copa davant la Cultural Lleonesa, amb bona part de la segona unitat a infermeria. A priori, un pla tan desitjable com celebrar la Nit de Nadal en una àrea d’autopista.  

Així ho hem narrat en directe.