Ernesto Valverde posarà nom al vuitè doblet de la història del Barça quan es consumi la conquista de la Lliga en un dels «cinc match balls» de què disposa l’equip a la Lliga, en paraules del mateix entrenador. En realitat, està a només un punt, després de l’ensopegada d’ahir de l’Atlètic a casa davant el Betis (0-0). Si el Barça el suma diumenge a Riazor, Txingurri s’unirà al selecte al club que va inaugurar Fernando Daucik (1951-52 i 52-53) i al qual es van apuntar després Helenio Herrera (58-59), Louis van Gaal (96-97), Pep Guardiola (08-09) i Luis Enrique (14-15 i 15-16).
Valverde segueix la via triomfadora d’aquells il·lustres predecessors. Per l’èxit i per la forma d’aconseguir-lo. El triomf del Wanda Metropolitano va remetre a les millors nits del Barça de l’última dècada, quan va convertir la voluntat de preservar l’estil en un camí cap a la glòria. La golejada sobre el Sevilla troba poquíssims precedents tractant-se de la final. La cascada de gols va ser posterior al cabal de futbol que va escampar l’equip quan Andrés Iniesta va obrir l’aixeta.
Guardiola i Luis Enrique (14-15) distorsionen la dificultat del que comporta aconseguir un doblet, que seria el quart de l’última dècada perquè ells, en la seva primera campanya, el que van fer va ser lligar dos triplets, una cosa única, acompanyant la Lliga i la Copa amb la Champions.
Desmesurat llistó
Aquest era el desmesurat llistó al qual s’enfrontava Valverde fa unes setmanes. El salt nul de Roma va generar una sensació de fracàs que només s’explica per la pròxima freqüència d’aquells triplets així com per la contundent derrota de la tornada (3-0) que va desbaratar vel confortable marge de l’anada (4-1).
En aquell incontestable desastre van quedar assenyalats l’entrenador i els jugadors, fins al punt que la directiva es preparava per al pitjor dels escenaris possibles: la derrota a la Copa. La cúpula del club va responsabilitzar Valverde de la pèssima gestió de la segona meitat de l’Olímpic i va insinuar en alguns fòrums mesures dràstiques si es repetia un revés amb el Sevilla. No hi havia altra opció que l’acomiadament. I, a continuació, una altra remodelació de la plantilla.
Iniesta i Messi, emblemes d'una època, celebren el 0-4. /
Però al Wanda es va veure el Barça de les grans ocasions, les més inoblidables. Un Barça com el que va esclafar el Manchester United i el Juventus en les últimes finals europees i l’Athletic i el Sevilla en les coperes. A Josep Maria Bartomeu li va canviar la cara de cop. «Hem vist el millor equip del món», va repetir després de la golejada de dissabte. Les sensacions del president del club blaugrana no eren tan optimistes abans de viatjar a Madrid.
Valverde va esmorzar el dia de la final amb informacions amenaçants sobre el seu futur sorgides des de la directiva. «Quan perds una competició ja saps que en els grans equips hi ha cataclismes. Deixem-nos de tonteries», va dir amb naturalitat. Després del desastre inicial de la Supercopa van sorgir els primers dubtes que pogués ajustar l’equip després de la marxa de Neymar; amb el que va passar a la Champions, les sospites es van intensificar per la mala imatge de l’equip.
Els mateixos de Roma
«El que va passar a Roma és culpa de tots, sobretot dels jugadors. No se li ha d’atribuir res a ell», va replicar Jordi Alba, assumint una quota de responsabilitat. Que en va tenir, amb la seva passivitat en el primer gol de Dzeko als cinc minuts que va alimentar el somni italià. Sobre el Wanda repetien nou titulars que es van enfrontar al Roma. Cap es va assemblar al mateix que va jugar fa tan sols onze dies. El mateix equip (amb els relleus de Cillessen per Ter Stegen i Coutinho per Semedo) va esclafar el Sevilla amb la determinació esperada de la dècada. Aquella que permet col·leccionar títols.
Umtiti i Alba feliciten Cillessen per la seva llarga assistència que va donar pas al 0-1. /
«El míster es mereix tots els respectes. Ha reconstruït l’equip després de la marxa de Neymar. És un grandíssim entrenador i l’equip està amb ell», va seguir explicant Alba. Segurament amb cert sentiment de culpa, però amb la voluntat d’expressar l’opinió del vestidor i que sembla contraposar-se al que es filtra des de la llotja.
Celebració en família
Valverde acabarà triomfant en la seva primera campanya amb el Barça, mantenint el volum d’èxits de l’última dècada. Més de la meitat dels 30 títols espanyols disputats estan al museu blaugrana. La diferència amb el Madrid és de 17 (18, amb la imminent Lliga) a 7. Una golejada comparable a la infligida al Sevilla que Valverde va assaborir amb discreció. Lluny del tumult dels futbolistes, però amb els seus fills, com ells, eludint qualsevol protagonisme. I potser rumiant, tot i saber-se exposar a la lapidació després de cada «cataclisme», si no era injust veure’s col·locat a la corda fluixa el dia de la final.