t sota el travesser de Ter Stegen, perdent temps com si fos un equip menor, mirant més el marcador que la pilota va acabar el Barça a La Catedral, implorant a tots els sants per arrencar un triomf valuós. Suma números gairebé impecables (28 punts de 30 possibles), però el joc, almenys davant d’un estèril i inoperant Athletic, va ser insípid i fins i tot depriment. Ni rastre d’aquell Barça autoritari amb la pilota, a la qual va menysprear de tal manera que no va voler ni tenir-la. Li sobrava tant la pilota al líder que es va dedicar a clavar puntades de peu que significaven, en realitat, una traïció al seu estil, i va ser més terrenal i vulnerable que mai.

Un porter de cine

Però l’equip de Ziganda li va perdonar la vida, estavellant-se, una vegada i una altra, davant Ter Stegen. Resumint, el Barça va tenir un porter de cine i Messi. Amb això en va tenir prou Valverde per endur-se la primera victòria de la que va ser casa seva.

Era un Barça estrany. Estrany resulta veure un centre del camp integrat per Busquets, l’últim guardià de l’estil davant la lesió d’Iniesta, Rakitic i Paulinho. La pilota volava d’àrea en àrea sense peatge previ per la sala de màquines perquè Valverde, davant l’absència del capità, va optar per destinar a André Gomes una nova missió.

Creuament de xuts

Si al Wanda era fals extrem dret, al nou San Mamés va exercir d’extrem/interior esquerre. O sigui, una frontissa. Però, al final, ni una cosa ni l’altra. També era estrany assistir al creuament de cops de pilota llargs des de l’àrea de Ter Stegen fins a la casa de Kepa. 

N’hi va haver un en què el porter alemany va esquivar la pressió basca buscant directament, i sense cap mania, Suárez. Origen (Marc) i final del joc (Luis). La prova que la prova de Valverde, amb el portuguès reclinat al costat esquerre, no va sortir gens bé, per més que Ter Stegen, amb unes mans prodigioses, i Messi, amb la  fúria golejadora que emana, camuflessin disfuncions tan profundes.

Minuts de caos

Tant d’error es va acumular en cinc minuts on el Barça va viure instal·lat a la cornisa. No va caure de miracle. O, en realitat, no va caure perquè té un porter fenomenal. En cada jugada (n’hi va haver tres de claríssim perill) va despullar l’equip de Valverde.

En la primera, la centrada de Williams, picada de cap per Arduriz –¡evidentment!–  tots estaven descol·locats, excepte, és clar,  Ter Stegen. En la segona, una falta treta ràpidament per Iturraspe, amb pífia posterior inclosa de Williams va deixar en evidència que la llibreta del Cuco Ziganda en les accions a pilota parada no havia sigut ben estudiada. 

Res de comparable, no obstant, a la jugada en què Aduriz va tenir temps fins i tot de fer un cafè sota el florit Puppy del Guggenheim mentre es pensava el xut. Tant s’ho va rumiar que Ter Stegen li va prendre el sobre de sucre i la glòria d’un gol que ja estava cantant el prestigiós golejador basc. Quan se’n va adonar, estava frustrat i tremendament abatut. Ter Stegen, a la seva. Encara va deixar una altra miraculosa parada davant un desconcertat Aduriz, que no entenia res.

Si dolent era el futbol blaugrana a la primera part, pitjor encara va ser a la segona. Previsible, insuls, pla, perdent temps com si fos un equip italià de pa sucat amb oli. Faltava mitja hora per acabar el partit i ja perdien temps, encomanant-ho a un paralitzat Valverde, que no va intervenir per reactivar un Barça inert. Amb prou feines un canvi i en els últims 10 minuts, la prova irrefutable que el tècnic blaugrana es va quedar sense recursos, igual que els seus jugadors.

En el segon gol, ja en el temps afegit i mentre l’Athletic, pagant tots els seus errors, no va poder ser més inoperant i ineficaç, Paulinho va firmar el triomf. Era quan Messi no corria, després de tocar-se els músculs en diversos moments de la segona meitat, tement-se el pitjor davant una possible lesió. No va arriscar en cap moment. El Barça, sí; Valverde, també. Va jugar amb foc i no es va cremar perquè les mans de Ter Stegen són ignífugues.