Tots els dijous a les cinc del matí, la senyora Rosario –que prefereix no revelar el seu cognom– es prepara per a la cerimònia que es realitza des de fa 32 anys. Obre el seu carretó de comprar i l’omple de menjar, flors, tres bíblies, un quadro de la Mare de Déu i un altre de Jesús, un rosari, una cadira de càmping i dues túniques. 

A les 6.50 h agafa un autobús que la porta des del seu barri, la Salut (Badalona), fins a la Clínica del Carme, la parada més propera a la muntanya de la Creu de Montigalà. No obstant, Rosario no s’adreça al monument cristià sinó a un arbre, un gran garrofer, amagat entre la vegetació que hi ha als peus de la creu de formigó que corona el turó.

L’ardu trajecte que condueix al garrofer posa a prova les cames d’aquesta àvia de 78 anys, però ella continua empenyent el seu carretó de comprar amb determinació, perquè el seu camí –igual que el de la seva estimada Mare de Déu– “no és un camí de roses, sinó d’espines”, explica; i la Rosario té una “missió divina” per complir.

Als peus del gran arbre l’esperen les seves companyes l’Erma, la Rosa, la María, la Jose i les dues Cármenes –que també demanen ocultar el seu cognom– vestides amb sengles túniques blanques. Totes conformen l’autodenominat Grup d’oració de la Mare de Déu de l’arbre. La Rosario és la seva profeta i elles són les seves apòstols. I ja estan llestes per començar el ritual.

L’aparició de la verge

La Rosario és petita, rossa i riallera. Després de l’última operació de cataractes necessitava ulleres de sol, però les d’adult li anaven “massa grans”, així que llueix unes ulleres infantils, amb la muntura vermella i uns dibuixets de la pel·lícula ‘Cars’. “He sobreviscut a un càncer i a unes quantes intervencions, però res m’impedirà continuar pujant a la muntanya”, comenta orgullosa, recolzada al seu bastó.

Corria l’any 87, quan Rosario va tenir una revelació que canviaria la seva vida per sempre. Després d’enviduar, va sentir la necessitat de resar a la Creu de Montigalà. Un dia, quan baixava pel pendent, assegura que “la poderosa ona expansiva d’una gran bola de llum” la va tirar a terra. “El feix es va posar a sobre d’un garrofer ple d’esbarzers, i allà va prendre la forma de la Mare de Déu de l’Arbre”,descriu amb devoció. 

‘La Mare de Déu de l’Arbre’ –com l’anomenen elles– no és una manifestació oficial de la mare de Déu reconeguda pel Vaticà, com podria ser Lourdes o Fátima; per això elles la descriuen com una Mare de Déu “no comercial” (igual que unes hipsters presumint dels seus gustos únics abans que es tornin mainstream).

Amb els anys, la líder i les seves companyes han desenvolupat una curiosa litúrgia al voltant de l’altar que han construït sota el garrofer, molt semblant a les cerimònies que havien de realitzar els antics cristians; i tots els dijous i els diumenges, envoltades de naturalesa, resen i mediten ‘la Paraula del Senyor’ sense cap mitjancer entre elles i el seu déu.

No obstant, per Setmana Santa varien la seva rutina religiosa: carregades amb creus fetes amb branques del garrofer, s’enfilen per tota la cresta del turó recorrent el seu particular via crucis Es tracta de peregrinar per 14 enclavaments físics o estacions, que simbolitzen els diferents moments viscuts per Jesús de Nazaret, des de la seva captura fins a la seva crucifixió i sepultura. 

Aquests enclavaments són grans pedres amb creus esculpides per les mateixes dones i escampades per tot el pendent mar de la muntanya. “Per arribar fins a les estacions vam haver de desbrossar la vegetació i crear nosaltres mateixes el camí”, explica la Rosa, la més gran de les devotes, amb 82 anys.

Missatges divins

La Rosario afirma poder comunicar-se amb la Santíssima Trinitat des que era petita. “És tan fàcil com sintonitzar una ràdio”, comenta. No obstant, és l’única del grup que té aquesta capacitat i les altres l’admiren per això, com si fos una profeta. “Mai m’he preguntat per què a mi. Al contrari, li dic al meu Jesús: ‘Parla que la teva serva escolta’”, diu. 

Quan la Rosario entra “en trànsit”, pronuncia amb la veu pausada, mirant a la llunyania, i les seves companyes callen i escolten atentament. La majoria dels “comunicats de la Mare de Déu” tracten sobre l’Apocalipsi, que per a les devotes significa “la guerra espiritual que han de lliurar”. De sobte, fins i tot els sembla que els ocells de la muntanya canten a l’uníson. Tot ho interpreten com un senyal de la divinitat, i és que és molt difícil no caure en la suggestió de grup sent en aquest lloc.

Però molts missatges no són tan fàcils d’interpretar. De vegades “venen” en forma d’imatges amb un significat ocult que les àvies han de desxifrar. I gairebé sempre requereixen un temps de digestió. 

Perquè en quedi constància, l’Erma, la mà dreta de la líder, s’encarrega d’anotar les “profecies”,ja que la Rosario amb prou feines sap escriure. L’Erma també és la segona a bord –porta 23 anys pujant a la muntanya–, i és la responsable de relatar la biografia de Rosario, “que es publicarà quan ella ja no estigui entre nosaltres”,explica. 

El paper de l’Església

La ‘Mare de Déu de l’Arbre’ té grans plans per a les àvies, afirmen elles. Entre ells, el de construir una església al descampat que hi ha uns metres sota l’altar, o el d’aconseguir que el Vaticà estableixi aquesta zona com un lloc de peregrinació i reconegui la seva Mare de Déu com una Mare de Déu “oficial”.

Per aconseguir aquests objectius, les devotes informen de què totes les “profecies i miracles” que ocorren a la muntanya –com aquella vegada que, diuen, van trobar “una perla dins d’una garrofa de l’arbre sagrat”– són traslladats a la Parròquia de la Mare de Déu del Roser, ubicada al barri de Lloreda (Badalona). Però elles desconeixen que l’ordre religiosa que regenta l’església, els Pares Somascs, no saben gaire bé què fer amb tots aquests suposats “comunicats de la Mare de Déu”, com tampoc saben que van llençar aquesta “perla miraculosa” perquè “no era més que una llavor verda que es va ressecar”, confessa el pare Luís.

No obstant, l’ordre sí que ha reconegut les senyores com un grup d’oració integrat dins de la seva església. “La Rosario té ‘la Gràcia’ d’entrar ‘en trànsit’, i això que ni tan sols tots els capellans tenim aquest do”,admet el pare Luís. De fet, l’altre sacerdot, el pare Aldo, opina que les àvies han quedat “una mica abandonades des del punt de vista eclesial”.

Els dos pares coincideixen que el que succeeix a la muntanya de Montigalà no forma part de la jurisdicció de la seva parròquia, amb la qual cosa qui hauria d’“intervenir en l’assumpte” hauria de serl’Arxidiòcesi de Barcelona. Per la seva part, l’Arxidiòcesi ha explicat a aquest diari que estarien “encantats de rebre el grup d’oració i posar en marxa un tribunal religiós per aclarir tot l’assumpte”. 

No obstant, les devotes comuniquen que “no iniciaran cap procés fins que la Mare de Déu els ho ordeni”. Però, com resumeix l’arxipreste de Badalona, el pare Jaume Aymar, “aquestes senyores són una manifestació de religiositat popular i s’ha de respectar. Són persones molt senzilles i el cristianisme va néixer per a la gent més humil”.

I en la mateixa línia es pronuncia el pare Luís de la Parroquia de la Mare de Déu del Roser, que conclou que “avui dia l’Església està en crisi perquè no tenim un relleu generacional, així que, mentre continuïn venint a la parròquia, em sembla formidable que resin a la muntanya. Perquè ¿quin millor lloc que la natura per trobar-se amb Déu?”.

Més notícies de Badalona