En el nou disc de Gerard Quintana, De terrat en terrat, hi ha un simulacre de defunció del cantant, anunciada per una veu radiofònica. Sí, en certa manera, el Quintana que vam conèixer amb els discos Senyals de fum, Les claus de sal i Treu banya ja no existeix, potser perquè l’exlíder de Sopa de Cabra va començar a sospitar que se li havia escapat de la mà amb la seva lírica transcendent i les seves metàfores sobre camins i viatges. Divendres, a la sala 2 de l’Auditori, va reaccionar amb la seva proposta més terrenal; un espectacle divers i dinàmic, amb coartada teatral i inesperats gags autoparòdics.

Va interpretar les 13 cançons del nou treball, és a dir, inclosos els seus dos bonus tracks, emparat per tres músics més la veu i el clarinet de Judit Farrés (col·lega d’Albert Pla, productor del disc) i les performances de Diana Kerbelis. Des de Barcelona en colors va quedar clar que la cadència del recital no era la d’altres vegades, encara que no tot el nou material era tan festivaler, i les incursions en patrons calents (la rumbera Laberint, el pop colorista de Diumenge salvatge, fent l’ullet al reggaeton de Marina) es van alternar amb recessos intimistes propis d’un Quintana més poètic, com a De vent i dol, Al cel i Gàbia d’estrelles.

A poc a poc, el cantant es va deixar anar i allargant els seus monòlegs per denunciar, per exemple, la normativa dels músics del carrer. A La crosta no va faltar l’al·lusió a Joan Ferran, que va qualificar de «diputat musa». Els parlaments van alterar el ritme del concert, ben resolt fins llavors. Escena inèdita: Quintana, col·locant-se unes orelles de burro per cantar Mataró-Llavaneres i rematant el que quedava del seu personatge. Llàstima que aquesta cançó es va dilatar fins als 20 minuts per culpa dels comentaris intercalats sobre coses com ara els 800 euros que li val el rebut de la llum d’aquest mes. Reprès el guió, hi va haver breus viatges al passat amb Caic i la cita a Sopa de Cabra d’El boig de la ciutat. Definitivament, Gerard Quintana no ha mort.