–¿La felicitat només és possible a través de la barra del bar?

–Una mica sí. A Río Ebrio hi ha una cita de Baudelaire: «Ens hem d’embriagar de poesia, de vi, de virtut...». Als 47 anys prefereixo oblidar-me del mercat i disfrutar. Sóc poeta romàntic, no maleït, i en el disc recupero les arrels. Visc a Madrid i em surt la vena aragonesa.

–¿L’ha beneficiat el trasllat?

–No, potser m’hauria anat més bé a Barcelona. Però com que ja no hi ha indústria, ¿què importa on siguis? Quique González viu en un poble càntabre i ha trencat amb la companyia; li demanaven un 5% del management.

–Els seus discos són elèctrics, però actua sovint en format acústic.

–És per temes pressupostaris. Ho corregeixo amb els nous recitals. L’etiqueta cantautor no em defineix bé.

–Va patir una lesió al canell. ¿Va témer no poder tornar a tocar?

–Sí, encara no he recuperat al 100% la mobilitat. Em vaig haver d’operar. En part, he tornat a la guitarra elèctrica perquè és més còmoda.

–Toca una guitarra que emmagatzema sons.

–The Edge en té una d’igual. Du samplejades les guitarres de Johnny Cash, Eric Clapton, Django Reinhardt...

–Té un nou poemari, Cinta transportadora. ¿És un altre Petisme?

–Sí, sóc com Dr. Jekyll i Mr. Hyde. La cançó reflecteix el meu costat lluminós, i la poesia, el canalla. És curiós: molts poetes voldrien ser estrelles del rock, però aquestes també volen tenir un halo poètic.