–La primera va de reglament, per saber si no ens equivoquem de persona. ¿Des de quan viu a les Corts?

–Des del 1975, més o menys el mateix temps en què vaig començar a treballar professionalment.

–Si no se n’ha anat, i segurament d’oportunitats no n’hi han faltat, deu ser perquè li agrada.

–Sí, molt: perquè és un poble, amb tot el que tenen de bo els pobles, però enmig d’una gran ciutat.

–Llavors fa vida de barri.

–Faig vida de barri, perquè aquí tenim un món complet. Des de la cosa més senzilla fins a la més sofisticada.

–¿Els seus veïns el veuen com el famós del carrer?

–En absolut. Alguns fins i tot se sorprenen quan em veuen per televisió. Ja ningú és una estrella com ho van ser els presentadors d’altres temps. Avui els famosets apareixen i desapareixen a la mateixa velocitat que els programes escombraries. Ningú és famós.

–Vostè va ser i és també doblador de sèries i pel·lícules. Vist des de fora sembla una feina rara.

–Doblar és una feina difícil, un desafiament, igual en castellà que en català, perquè s’ha de ser actor, dominar bé la tècnica i gairebé sempre amb poc temps per fer-la.

–Jordi Estadella i Constantino Romero semblen tenir una història paral·lela. Fins i tot van compartir l’internat dels salesians quan eren petits. ¿Allà se’ls va despertar la vocació?

–Estic segur que sí. Constantino i jo érem els que llegíem en veu alta relats a l’hora de dinar. Així va ser com vaig descobrir el poder de la veu. Quan llegia amb una certa intenció passatges emotius, o amb suspens, podia sentir com anava disminuint el soroll dels coberts als plats, fins a desaparèixer; i com retornava l’atac de les forquilles quan la tensió es resolia. Després vaig estudiar radiofonia, però em sembla que el més essencial ja ho havíem après als salesians.

–El menjar que li donaven era bo.

–Els millors plats, i més abundants, perquè nosaltres menjàvem abans. Suposo que d’allà em ve l’afició a la gastronomia.

–Això li anava a preguntar. ¿És només afany per menjar bé?

–És més, és cultura. En realitat tot va començar amb el meu pare. Ell arribava a la nit i sempre portava algun sabor nou per tastar. Cuinàvem el que hi hagués, encara que només fos un ou remenat, però un va educant el paladar.

–Pensant en savis del paladar… vostè va treballar amb Manuel Vázquez Montalbán.

–I encara el trobo a faltar. Manolo era una gran persona i en sabia molt, sense ostentacions. Alguna vegada vam viatjar junts pel món i era un gust compartir amb ell el que fos.

–Dues coses per tancar aquesta entrevista. La primera: vostè no es diu Jordi, sinó Jorge. ¿No va pensar a canviar-se el nom?

–Al meu pare no li van deixar que m’anotés com a Jordi perquè no es podia, malgrat els que asseguren que no estava prohibit el català. Llavors jo vaig decidir quedar-me amb Jorge, per no oblidar. Curiosament, va ser a Madrid, quan vaig començar a la televisió, on es van entestar a dir-me Jordi; potser els resultava més televisiu.

–La segona és una pregunta: ¿ràdio o tele? ¿Amb quina es queda?

–Sempre dic que la ràdio és com una nòvia i la televisió com una amant. La primera, fidel i amable; la segona, complicada i difícil. Em quedo amb la ràdio.