Si el títol d’un llibre és descriptiu és probable que el seu hipotètic destinatari passi per caixa. No obstant Maryanne Wolf va batejar el seu Proust and the squid (Proust i el calamar, que en l’edició en castellà s’ha titulat Cómo aprendemos a leer), perquè comença proposant llegir 21 línies de Sobre la lectura, de Marcel Proust. Això del calamar m’ho callo a manera d’ham. Wolf proposa al lector una cosa inusual: que reflexioni sobre el procés que ha seguit el seu cervell llegint-lo; com ha esponjat la seva poderosa plasticitat per a la memòria, l’aprenentatge, el coneixement, la intuïció... El cor és una víscera prestigiada; però és el cervell qui formateja i grava els itineraris de la raó i les dreceres de l’emoció. Hi ha una mixtura de crua neurociència i sucós bolero en aquesta història d’amor entre lectura i cervell que, paradoxa, neix d’una estimulant tragèdia: per què alguns cervells no poden assimilar el llenguatge escrit, com els dos fills dislèxics de l’autora.

A caminar i a parlar se n’aprèn naturalment. Wolf anima a reconsiderar diversos prejudicis i afirma que «en el marc de l’evolució de la capacitat d’aprenentatge del nostre cervell, l’acte de llegir no és una cosa natural, i té conseqüències tan meravelloses com tràgiques per a molta gent, en especial per als nens». Avui «animem al plaer de llegir» i amb prou feines veiem l’esforç que aquesta immensa conquista suposa. I per prejudicis polítics o pedagògics –solen anar de bracet– prenem com a «naturals» les desigualtats que es revelen en l’aprenentatge escolar i en l’ús social de la lectura i l’escriptura, amb independència de l’idioma matern.

Per a Wolf es dóna una significativa correlació fisiològica entre l’experiència de la parla i de la lectura, i l’existència de canvis neuronals que il·luminen el lector expert, aquell que llisca (¿navega?) sobre les lletres amb concentrada fluïdesa. Multiplicarà els seus talents perquè és heterodox: capaç d’aprendre a inventar. Hi ha aquí una gran herència cultural que els agitats «natius digitals», orfes de mestres, solen desconèixer. Sobre el futur d’aquest llegat («el que s’acosta») es limita a plantejar amb alegria alguns enigmes i cites... Com la de J. S. Dunne: «Les paraules i la música són els camins de l’evolució humana». ¿Ho són encara? H

CÓMO APRENDEMOS A LEER

Maryanne Wolf

Traduc: Martín Rodríguez-Courel

Ediciones B. 335 pàgines. 18,50 €