Ha fet bé de titular el seu últim discMetáfora,perquè la veu de Lole és poesia en si mateixa. El temps no sembla que passi per a ella, però sí per al seu estatus artístic. Dissabte passat gairebé va omplir la sala Apolo; no obstant, després de cinc anys i mig sense cantar a Barcelona, el que corresponia era molta més expectació isold outanticipat. El retorn del mite va passar gairebé de puntetes de cara a la galeria. En canvi, portes endins, va demostrar una vegada més que, a diferència de la majoria decantaoras(millors o pitjors), res ni ningú podrà substituir Lole Montoya.
El seucantesempre ha estat diferent. Des dels inicis amb Lole y Manuel. De clara dicció (com molt poques veus gitanes) i fosc metal. Quan canta sembla abstreta, encomanada a una cosa sagrada, envoltada d'un halo de misteri. En un gènere tan encès com el flamenc podria semblar freda, però crema sense flames; com el contacte amb el gel.
Just al sortir a l'escenari, i després de cantar dues peces que li va escriure el seu poeta de capçalera, Juan Manuel Flores, va demanar que atenuessin els focus i apugessin l'aire condicionat. Es va mostrar més des- inhibida del que és habitual i, fidel al seu estil, va vertebrar el recital per tangos,alegríasi, sobretot,bulerías. Pals teòricamentfestersque ella transforma en evocadora litúrgia. L'acompanyaven dos guitarres, percussió i els cors ijaleosde la seva neboda Angelita. "¡Sempre canta bé Barcelona!", va dir mentre Lole entonavaEl pajarillo, i va tenir també un moment de protagonisme en què va mostrar una poderosa potència, cantant sense micròfon a un volum que un no havia sentit mai a l'Apolo.
ATERRA COM PUGUIS
Després de l'huracà Angelita, Lole va deixar anar la seva faceta més controvertida, aquesta en què canta sense rubor lletres pròpies d'una missa evan- gèlica. Lloant el seu Déu semblava que acabés de néixer. I va explicar el perquè. "Hem tingut un vol terrible", va dir. "Feia tant vent que jo em vaig posar a cridar al Senyor, a cridar: ¡Jesús! ¿On ets?". I mig rient va afegir: "La gent em mirava, però a mi no em fa vergonya creure".
Ningú es planteja que s'hagi de combregar amb la lletra a l'escoltar un cor de gospel o una cantata de Bach, en canvi a Lole gran part del seu públic encara no li perdona aquesta faceta tan fervent. Encara que per a fervor unànime, l'emblemàticaDime, que va servir d'ovacionat comiat.