El sector ramader: menys granges, més producció

La polèmica generada per les declaracions del ministre de Consum, Alberto Garzón, sobre la ramaderia intensiva, ha portat a la primera línia de l’actualitat una activitat de gran rellevància per a Espanya com és la de la indústria càrnia. Perquè, amb els seus 28.000 milions de facturació anual i els seus 500.000 llocs de treball directes i indirectes, presumeix de ser el quart sector industrial del país, només per darrere de l’automòbil, l’energia i la metal·lúrgia. Un rànquing aconseguit gràcies a l’increment gradual de la producció, de ni més ni menys que 7,6 milions de tones, gràcies a unes granges que han anat engreixant de mida per satisfer aquesta demanda creixent i també a la recerca de rendibilitat. En l’actualitat, són 3.774 les granges intensives de dimensions industrials, també denominades macrogranges, que estan distribuïdes per tot Espanya, alimentant el debat entre els que consideren que són perjudicials per al medi ambient i produeixen carn de menys qualitat, i aquells que en defensen una eficiència més elevada, també en la cura dels animals i en els mitjans per evitar impactes ecològics. Pràcticament no es parla de res més. En els últims dies, les declaracions fetes pel ministre Garzón en un mitjà de comunicació britànic sobre les macrogranges han propiciat que la polèmica generada rivalitzi a nivell d’actualitat, i ja és difícil, amb les últimes novetats del coronavirus, tant perquè han posat el sector en peu de guerra, com també per la utilització política que se n’està fent. No obstant, més enllà de retrets i enfrontaments, el soroll generat també ha servit per aprofundir en la realitat del sector carni, amb un pes enorme sobre l’economia nacional. I és que la seva xifra de negoci, de 28.000 milions d’euros, suposa el 2,32% del producte interior brut (PIB) total, el 16,2% de la branca industrial, i el 4,2% de la facturació de tota la indústria espanyola. Amb prop de 3.000 empreses, genera 100.000 llocs de treball directes i 400.000 d’indirectes. Les vendes a l’exterior suposen 8.680 milions d’euros, i se situen només per darrere dels Estats Units respecte a l’exportació de carn de porcí. Europa i els països asiàtics són les destinacions principals. Segons les últimes dades disponibles, la producció de carn a Espanya va arribar a una xifra rècord el 2020, amb un total de 7,6 milions de tones. La de porcí se situa en primera posició, amb cinc milions de tones, seguida per la d’au, amb 1,7 milions; la vacuna, amb 677.300 tones; l’oví, amb 114.300; la de cabra, amb 10.100, i la de cavall, que se situa en 9.500. Des del 2015, la producció del sector carni s’ha incrementat un 25%. I això és precisament el que més crida l’atenció, perquè, mentre es produïa aquest potent creixement, de forma paral·lela han anat disminuint les granges en un clar procés de concentració. En aquests moments a Espanya hi ha 507.195 granges, després que just durant aquests sis anys n’hagin desaparegut ni més ni menys que 11.000. L’explicació, per tant, és senzilla: les instal·lacions ramaderes de mida petita estan donant pas a les denominades macrogranges, precisament les que són al centre de la polèmica. ¿I què és una macrogranja? No hi ha una definició oficial, ni tampoc xifres oficials sobre la seva quantitat. Però sí que hi ha el Registre Estatal d’Emissions i Fonts Contaminants (PRTR), en què apareixen les granges que obligatòriament han d’estar inscrites a causa de la seva mida. Allà apareixen les de porcí amb capacitat per a més de 2.000 porcs d’esquer de més de 30 quilos; les de més de 750 truges reproductores, i les granges avícoles amb més de 40.000 places. En total, segons l’última actualització, sumen 3.774, en un rànquing encapçalat per Aragó, amb 1.124; Catalunya, amb 906; Castella i Lleó, amb 623; Castella-la Manxa, amb 287; Andalusia, amb 239; Múrcia, amb 155; Navarra, amb 121, i el País Valencià, amb 105. Els detractors de la ramaderia intensiva a gran escala fan referència a l’impacte que suposa la generació de metà, un gas de potent efecte hivernacle, així com a la possibilitat que puguin contaminar l’aigua subterrània amb nitrats si els purins no són tractats de manera adequada. No obstant, el secretari general de la Federació Empresarial de Carns i Indústries Càrniques (Fecic), Josep Collado, defensa el conjunt del sector, incloses aquestes instal·lacions de més envergadura. Segons destaca, «Espanya és dels pocs països que té limitacions quant a mida. Parlem de granges d’un màxim de 5.500 caps, amb potestat per part d’algunes comunitats per ampliar-les a 7.000, molt lluny del que la gent té al cap quan pensa en el concepte macrogranja, i, per descomptat, res comparable amb els complexos ramaders de sis pisos d’altura i capacitat per a 100.000 animals que es construeixen a la Xina». Collado justifica l’augment de mida de les granges en la recerca de la rendibilitat. «Les més petites o han crescut o han desaparegut», afirma, i assegura, a més, que «les de 1.000 animals són més eficients que les de 100, perquè compten amb moderns sistemes de gestió de residus i generen menys impacte. Això no vol dir que no ens continuem preocupant per millorar el tractament de purins o per apostar per les energies renovables». A més, defensa el prestigi que el sector té a nivell internacional, «com demostra que siguem una de les principals potències exportadores», diu. ¿I qui hi ha darrere d’aquestes macrogranges? Les grans integradores del sector, principalment el porcí, són conglomerats empresarials relacionats directament amb la indústria càrnia (escorxadors o fàbriques de pinso, entre d’altres), que faciliten els animals, l’alimentació i l’assistència sanitària al ramader. Amb tot, el director de l’Associació Nacional de Productors de Bestiar Porcí (Anprogapor), Miguel Ángel Higuera, assegura que, en última instància, el propietari de les granges continua sent el ramader de tota la vida. «Aquí –remarca– no hi ha fons d’inversió. Parlem de granges familiars, o fins i tot, últimament, d’agricultors, a qui els interessen els purins per fertilitzar les seves terres. Una altra cosa és que arribin a acords amb grans empreses o indústries càrnies, per poder sobreviure obtenint una rendibilitat que, amb una mida inferior, potser no aconseguirien». A més, rebutja el terme ‘macrogranja’, «perquè és pejoratiu. Se’ns associa amb el que fan a la Xina i no hi té res a veure». Un altre dels elements per a la controvèrsia és la qualitat de la carn produïda en aquestes instal·lacions, contra la de la ramaderia extensiva, amb animals en llibertat. Allà, José Miguel Torrecillas, directiu del Grup Jorge, de Saragossa, líder nacional en exportació de porcí, ho té clar. «No podríem vendre en mercats tan exigents com Europa o Àsia sense tenir uns estàndards elevadíssims. Complim totes les homologacions espanyoles i també les de països tercers, i, a més, passem constantment auditories per part dels nostres compradors. Si vols ser als mercats internacionals, és l’única possibilitat». En igual sentit s’expressa Ramón Rives, gerent d’Avecox, escorxador d’aus alacantí, que assegura que «la carn d’un animal maltractat no té sortida». La mateixa opinió que la de Julián Huertas, del veí municipi d’Almoradí i un dels principals productors de cabres del País Valencià, que combina la ramaderia intensiva amb l’extensiva. «En un moment tan delicat com aquest, en què estem patint l’envestida de l’augment de costos d’energia i pinsos, el mínim que podem demanar és una mica de recolzament per part de les nostres autoritats, i no aquest tipus de declaracions. De vegades sembla que s’alimentin d’amanides de bolígrafs i costelles de paper», conclou.

El sector ramader: menys granges, més producció

Espanya comptabilitza 3.774 macrocomplexos per satisfer la creixent demanda de la indústria càrnia, amb una producció que ha crescut un 25% des del 2015 malgrat que han tancat 11.000 instal·lacions

El més llegit