Relocalització: la pandèmia força les empreses a acostar-se a Espanya

La irrupció de la pandèmia de Covid va posar en evidència l’excessiva dependència de tercers països, en particular, en productes tan essencials en un primer moment com el material sanitari. En aquest context, va començar a prendre força el debat sobre la relocalització industrial. Una qüestió que, lluny de difuminar-se, continua allà, com a conseqüència de l’encariment del transport i la ruptura de les cadenes de distribució. A la pràctica, ¿què està passant realment ara per ara? La crisi sanitària i totes les seves conseqüències estan forçant les empreses a començar a aproximar la seva producció a Espanya. La consciència mediambiental, cada vegada més destacada, també hi ha ajudat. Per exemple, a través de la contractació de productes acabats a fabricants de més proximitat, amb l’acostament de parts de la producció o amb la recerca de subministradors més pròxims. El camí del retorn per aquest camí, amb més o menys intensitat, ja s’ha iniciat. Una altra cosa és desmantellar les fàbriques pròpies que algunes companyies van deslocalitzar al seu dia amb l’objectiu d’aconseguir costos més competitius, per, en una conjuntura com l’actual, traslladar-les aquí. Els elevats costos que suposaria abordar operacions d’aquest calat estan frenant una relocalització d’aquesta envergadura, juntament amb el convenciment que els problemes actuals són conjunturals. En tot cas, mercantils que al seu dia van optar per portar la seva producció a Espanya admeten que s’estan veient menys perjudicades pels problemes de subministrament de la matèries primeres i per l’encariment dels nolis. Sense anar més lluny, des de la Comunitat d’Empreses Industrials Internacionalitzades (Amec), entitat que aglutina 350 companyies de tot el país, el seu director general, Joan Tristán, assevera que, «en aquests moments, no hi ha un procés clar de relocalització. Les empreses consideren que els problemes que s’estan registrant en l’actualitat poden durar un temps, però són conjunturals i no estructurals». És aquest el motiu pel qual l’executiu d’Amec adverteix que «es parla amb certa lleugeresa de relocalització, perquè moure una fàbrica d’un lloc a un altre costa molts diners. Hi ha treballadors, infraestructures, màquines... No és una cosa tan senzilla, i, ara per ara, no es donen les circumstàncies». En termes similars es pronuncien des de la Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials del Metall (Confemetal). Expliquen que el tema «es va plantejar en plena pandèmia en vista de la forta incertesa per la qual es travessava, però, una vegada passat el pitjor moment, pràcticament s’ha descartat, ja que no es donen les condicions. Parlem en el nostre cas d’un sector amb unes maquinàries i instal·lacions cares, que no són senzilles de moure. A més, hi ha altres factors, com la pressió fiscal o els costos laborals i de l’energia, que tampoc hi ajuden» Sí que s’estan adoptant, en canvi, un altre tipus de mesures que transiten en la direcció d’aproximar els processos productius. «Potser, en lloc de traslladar tota una fàbrica, sí que es mou una part de la producció, portant-la no necessàriament a Espanya, sinó a països més pròxims, com el Marroc. També es busca la contractació de fabricants de proximitat, igual que proveïdors. D’una banda, per tenir assegurats els subministraments i, de l’altra, per la consciència mediambiental, més destacada», afirma Joan Tristán. Ara bé, aquest procés d’aproximació tampoc és tan fàcil com ‘a priori’ podria semblar. Menys en aquests moments. Així ho posa de manifest Enrique Fajul, CEO de la consultoria d’internacionalització Iberglobal, que destaca que «s’han de trobar fabricants i subministradors que tinguin els productes que les empreses necessiten, i no sempre resulta senzill. En ocasions, a les empreses no els quedarà cap altra opció que invertir en la creació de fàbriques, bé a Espanya o en altres països, que compleixin les condicions adequades, com les situades al nord de l’Àfrica o a Europa de l’Est». La presidenta de la Federació d’Indústries del Calçat Espanyol (Fice), Marián Cano, en aquest sentit, reconeix que «el moment tan complicat que estem vivint en aquests moments s’està veient com una oportunitat per acostar processos productius, i hi pot haver empreses que s’ho estiguin plantejant». No obstant, llança una altra advertència clara: «Per a això també fa falta que els acompanyi una estabilitat fiscal i laboral», sentencia la presidenta de la patronal sabatera. D’altra banda, el seu homòleg a l’Associació Espanyola de Fabricants de Joguines (Aefj), José Antonio Pastor, assenyala que «la relocalització dependrà del que pugui durar aquesta situació. En l’actualitat, no es donen les condicions per traslladar una fàbrica, però potser sí volums de producció més petits, per a la qual cosa també s’han de buscar proveïdors que ofereixin el que necessiten les empreses». En termes semblants s’expressa el vicepresident del Consell Intertèxtil Espanyol (Cie), Pepe Serna, que també indica que «una de les poques coses bones que pot deixar la pandèmia és que algunes activitats de les empreses tornin al nostre territori. Però encara és aviat per veure si aquesta tendència es pot arribar a consolidar». Mentrestant, des de la Federació Empresarial de la Fusta i el Moble (Fevama), la directora general, Amparo Bertomeu, recorda que, «en el seu moment, hi va haver una part important de deslocalització al sector per la matèria primera, però aquesta tendència s’ha anat invertint, no ara, sinó ja fa anys, entre altres coses perquè el client valora molt el ‘made in Spain’. És probable que el context actual pugui suposar un nou impuls». ¿I què n’opinen les empreses? N’hi ha algunes que ja tenen experiència en relocalització. Aquest és el cas de la joguinaire Injusa, que el 2011 va decidir desplaçar tota la producció que tenia a la Xina a les seves instal·lacions del municipi alacantí d’Ibi, només tres anys després que també abandonés la fabricació a Mèxic, atès que ja no li resultava tan rendible. El seu CEO, Luis Berbegal, afirma que els resultats obtinguts posteriorment han avalat aquesta decisió, i que en l’actualitat, arran dels problemes de costos i desproveïment, «l’únic que hem hagut de fer és buscar proveïdors de més proximitat per a alguns components per als nostres productes que continuàvem portant d’Àsia». A l’altre extrem se situa l’empresa Vicalhome, pertanyent al sector del moble, ubicada al municipi valencià de l’Olleria, i que manté la part principal de la producció a Àsia. El seu director comercial, Nacho Soriano, confirma que sí que estan buscant fabricants i matèries primeres en països com Polònia, Ucraïna o la República Txeca, «per evitar els problemes en els costos i la distribució». Ausa, d’altra banda, és una companyia de Manresa dedicada a la fabricació de vehicles industrials que ha contractat un fabricant espanyol per fer els xassissos. El conseller delegat, Ramón Carbonell, assenyala que «comptem amb dos proveïdors, i un d’ells l’hem traslladat a la Península. Això sí, hem hagut d’ajudar el fabricant a adaptar els seus processos i tecnologia perquè pogués elaborar el producte que precisem». No obstant, l’acostament a Espanya no és només cosa de la indústria. En el sector del comerç també hi ha empreses que estan treballant en aquesta direcció. Aquest és el cas d’Ale-Hop, la cadena de botigues de regal que s’identifica per la vaca que hi ha l’entrada de les seves botigues. El seu conseller, Darío Grimalt, explica que «portem articles de qualsevol lloc del món, però, en aquests moments, estem reforçant els nostres contractes amb fabricants espanyols, i no només per risc de desproveïment, sinó pel convenciment que hem de caminar cap a la sostenibilitat».

Relocalització: la pandèmia força les empreses a acostar-se a Espanya

Les firmes comencen a aproximar processos productius que van derivar a països asiàtics

El més llegit